Quina creu!

A Barajas, Zapatero hi ha deixat unes quantes plomes. No és que se li pugui recriminar d’haver endegat el procés de pau, car la intenció –posar fi a la violència– era encomiable i les circumstàncies bé que semblaven idònies: una ETA en hores baixes i superada pel terrorisme islàmic i una Batasuna il·legalitzada i marginalitzada de la política basca tenien motius de sobres per a plantejar-se seriosament l’abandó de les armes. El que sí que se li pot retreure i que el pot perjudicar és la sensació de frivolitat, d’alegria progre, amb què s’ha endegat tot el procés. Des del primer dia hi ha hagut un excés de triomfalisme, massa ganes de passar a la història i massa contemplar-se al mirall que li aguantaven els acòlits.

De fet, Zapatero ja va tenir el primer ensurt seriós amb l’Estatut de Catalunya. Després d’haver promés l’oro i el moro als catalans quan encara no s’ho creia ni ell que acabaria governant, es va trobar, davant per davant, amb un projecte inassumible per als votants de la resta de l’Estat, i la tramuntanada de poc no se l’endú per davant. Sort en va tenir, en aquella ocasió, de Convergència i d’Artur Mas –sentit de la responsabilitat, en diran els uns; sang d’orxata, els altres– que li van salvar, literalment, la pell, amb el pacte de la Moncloa. En lloc d’aprendre la lliçó de l’Estatut –potser li ha sortit massa barat– Zapatero ha continuat com si res, com si això de negociar amb ETA fos bufar i fer ampolles. Però els d’ETA deuen haver vist el pa que s’hi dóna a l’hora de fer tractes amb el PSOE i han optat per enviar un avís en clau mafiosa: amb l’atemptat han volgut demostrar que tenen prou poder de destrucció per a enfonsar-los políticament. Un petard com aquest en plena campanya electoral i tururut Zapatero.

El problema –i dels grossos– el té ara el govern de la Moncloa. D’entrada, ha quedat clar que no controlen la situació, i això sempre fa perdre vots, com ja s’han encarregat de palesar les enquestes fetes a peu de runa. El pitjor, però, és que el que era la seva gran aposta de la legislatura ha fet figa i ara no tenen amb què tapar-ho –l’Estatut, després de tot el mullader que ha generat, no serveix–. Zapatero haurà esdevingut l’escalfabraguetes de la política espanyola, per la seva capacitat d’aixecar falses expectatives per, en acabat, deixar el personal amb la mel als llavis.

I, com que les desgràcies no vénen mai soles, en aquests dies d’enjòlit a can PSOE no guanyen per relliscades. A la ficada monumental de peus a la galleda de Zapatero, anunciant que el procés de pau anava millor que mai mentre, pel darrere, els d’ETA col·locaven la piula, han seguit les declaracions de la vice-presidenta de la Vega qualificant el pacte anti-terrorista de papelito. Potser només es tractava d’un lapsus, o bé el subconscient l’ha traïda i el que ha dit era un reflex de la consideració que tenen al PSOE envers els acords que signen. Per acabar-ho d’adobar, el mateix Zapatero s’encarregava de reblar el clau personalment amb una altra relliscada, qualificant l’atemptat, d’accident.

El cas és que, amb de l’atemptat d’ETA, s’ha tornat a girar, una vegada més –i ja en portem unes quantes en aquesta atzarosa legislatura–, la truita de la política espanyola. Si fa uns mesos era Rajoy qui es trobava contra les cordes del ring, després del directe de l’aprovació de l’Estatut a la mandíbula, ara és Zapatero qui ha quedat estès a terra i necessita que li apliquin el compte de protecció. El nostre heroi haurà descobert –massa tard, ai las! –, que una cosa és fer jocs de triler amb els polítics catalans i l’altra és provar de fer-los amb terroristes armats fins les dents.

La desgràcia dels uns és, sovint, l’alegria dels altres, i si abans el PP treia foc pels queixals, ara gairebé no caben a la pell de contents. Malgrat que de portes enfora toqui fer posat de circumstàncies –no fos cas que algú els recordés les travetes que han arribat a posar– de portes endins tothom fa càbales, amb ulls espurnejants, del rendiment que poden treure de la nova situació creada. Mentre, les tertúlies radiofòniques fiquen pressió a la caldera: cal no afluixar ni donar-li aire a Zapatero, ara que, per fi, el tenen contra les cordes.


La pregunta és: I ara què? Pel que fa al govern, miraran de passar la maltempsada com puguin, bo i posant un parell de ciris a Santa Rita perquè no hi hagi més atemptats. Pel que fa al PP, malgrat que, per fi, després de dos anys i mig de penes i treballs, se’ls ha girat el vent de cara, tampoc no poden cantar victòria encara. Rajoy no deixa de representar el passat, i a l'electorat sempre li fa mandra de tornar a èpoques anteriors. D'altra banda, ara que han aconseguit el seu objectiu, les travetes que han posat per a fer fracassar el procés els poden passar factura.

Pel que fa a Convergència se’ls obre una oportunitat única de ser decisius en la propera legislatura, sobretot si el resultat fos d’empat com indica la darrera enquesta d’El Mundo. En aquest cas, Convergència esdevindria l’àrbitre de la situació. Pel que fa a Esquerra, toca callar encara més, si és possible, com ho demostra la compareixència conjunta de Montilla i Saura per condemnar l’atemptat, mentre Carod s’amagava sota la taula del despatx. Tot sigui per la causa del socialisme.

Finalment, desaparegut el seu leit motiv principal i amb el govern del PSOE a la defensiva, el que queda de legislatura serà a mata-degolla. El temps que falta fins a les eleccions generals se li pot fer etern a més d’un i més de dos. De fet, la millor sortida al cul de sac en què ha entrat la legislatuara seria avançar les eleccions. Un avançament electoral tindria l’avantatge, per al PSOE, que reduiria el risc de més atemptats, però també seria vist com un senyal de debilitat. Ara bé, sí que Zapatero podria avançar-les si el PSOE fes un bon resultat a les municipals. Si bé el PP mirarà de plantejar aquestes eleccions com un vot de càstig contra la política erràtica de Zapatero, el PSOE mirarà de contrarrestar-ho centrant el debat al voltant de la corrupció urbanística, ja que es dóna el cas que els casos de corrupció destapats al Pais Valencià i Les Illes podrien fer saltar els presidents Camps i Antich. Per mi que seran els valencians els qui determinaran el futur polític de Zapetero. Una derrota del PP al País Valencià donaria l’oxigen que necessita el PSOE per a fer avançar les eleccions. Una victòria del PP, per contra, deixaria el PSOE sense marge de maniobra i en molt mala situació de cara a les generals –sóc del parer que igualment hauran d’avançar-les, per tal d’impedir que el deteriorament progressiu que patirà l’economia es faci massa visible–. Hauran de creuar els dits, doncs, bo i confiant que el senyor jutge els doni un cop de mà i empaperi algun peix gros popular. Són accidents de la política.

Doncs això, Bon Nadal a tothom. Del 2007, ja en parlarem un altre dia.

Una de les sorpreses amb què ens ha obsequiat la política catalana, arran de la reedició del tripartit ha estat la sobtada transformació ideològica d’Esquerra, que ha passat, en un obrir i tancar d’ulls, de fer proclames sobiranistes als quatre vents i repartir carnets de botifler per les cantonades, a atorgar la presidència de la Generalitat a un membre de l’executiva del PSOE i a hissar amb entusiasme la bandera de la pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols. Si als socialistes ja els costarà de convèncer el seus votants que aquells que fa quatre dies van expulsar d’un govern, per heretges, s’hagin tornat, tot d’una, creients fidels del possibilisme i practicants de la més estricta ortodòxia estatutària i constitucional, més li costarà a Esquerra de fer empassar a la seva parròquia que la presidència de Montilla, ungida amb crides a la fi del debat identitari, serà un pas endavant en el recte camí que els menarà a la independència, i més tenint en compte que, per exigències del guió, aquesta paraula quedarà proscrita a partir d’ara dels discursos dels republicans.

Però investir president de la Generalitat un candidat enviat amb paracaigudes des de la Moncloa, no és, ni de bon tros, l’única incoherència amb què ens ha obsequiat Esquerra: després d’haver demanat fa quatre dies, encara no, el vot contrari a un Estatut que ens confereix més autogovern, bo i amanint-ho amb escenificacions d’estètica “no passaran”, els dirigents d’aquesta formació pretenen ara de passar pels garants del seu desenvolupament. I quina millor garantia, deuen pensar les ments preclares d’Esquerra, per a desenvolupar l’Estatut al màxim, que fer President l’impulsor principal, a Catalunya, de les retallades? Si per Montilla fos, l’Estatut actual seria encara més esprimatxat del que finalment n’ha sortit. Per sort, Maragall li ho va impedir en aquella sessió memorable al Parlament, cosa que ha acabat costant-li la pell.

El cas és que la vida dels alliberadors ha estat sovint plena de contradiccions. M’estalviaré, però, de fer comparacions, que podrien ser enutjoses, amb personatges de l’època moderna. En lloc d’això, em centraré en un il•lustre revolucionari de l’antigor que, per raó dels segles transcorreguts, caurà molt més simpàtic: es tracta de l’esclau Espàrtac. La determinació amb què Espàrtac va ser capaç de dur els romans de corcoll durant una bona temporada no pot sinó meravellar-nos. En un país progressista d’aparença, però pregonament catòlic, en el fons, com el nostre, la crucifixió final a mans dels romans li afegeix encara un “plus” de simpatia. Ara bé: el que ja no és tan conegut és que, si Espàrtac i els seus seguidors no van assolir el seu objectiu, no va ser perquè els malvats romans ho impedissin –que bé que s’hi van esmerçar de valent–, sinó simplement, perquè no van voler. Anem, però, als fets, segons ens els relaten els cronistes de l’època:

El cas és que el gladiador Espàrtac, que abans de ser esclau havia estat soldat –un romà desertor, segons els uns, traci, segons els altres– va demostrar tenir unes dots admirables per a la tàctica militar, derrotant tot allò que Roma li posava davant. Demostrant, també, una gran capacitat de lideratge, Espàrtac va crear un moviment sostenible –per a expressar-ho amb una terminologia actual– que consistia en rapinyar granges, endur-se’n el botí a corre-cuita i alliberar-ne els esclaus, els quals passaven, tot seguit, a engruixir la insurrecció; d’aquesta manera, allò que havia començat essent una partida de gladiadors fugitius va acabar esdevenint un autèntic exèrcit i, quan els romans se’n van adonar, la bola ja s’havia fet massa grossa. Així que van sentir-se prou forts, Espàrtac i els seus van abandonar el seu amagatall i van emprendre una marxa en direcció al nord, que els havia de dur als seus llocs d’origen.

I ara ve el més sorprenent de tot, perquè, quan semblava que, els insurrectes, per fi, havien assolit el seu objectiu, després d’haver passat per l’espasa, l’una darrere l’altra i amb una facilitat que hauria fet les delícies del gal Astèrix, totes les legions que els romans enviaven per aturar-los, per increïble que pugui semblar, van decidir, tot d’una i quan ja eren gairebé al capdamunt de tot de la península, de girar cua i tornar-se’n avall altre cop. Podem buscar-hi les explicacions que vulguem: segons els cronistes, Espàrtac va pagar els pirates de Cilícia perquè, un cop al sud, els embarquessin cap a Sicília. Potser pensaven de fer-s’hi forts i fundar un regne independent; el més probable, però, és que Espàrtac i els seus, després de mesos de viure del pillatge de les riques vil·les romanes, s’haguessin acostumat a la bona vida. Vejam qui és el maco que es posa a treballar quan pots gaudir, de franc, de les riqueses de l’amo i sentir-te el rei del mambo!

El final de l’aventura és ben conegut: traït pels pirates –ai, la solidaritat del proletariat!–, Espàrtac va veure’s aculat pels romans al capdavall de la bóta d’Itàlia. Tot i que encara va ser capaç de trencar el setge, els reforços que venien d’arreu ja eren massa nombrosos com perquè Espàrtac els pogués plantar cara. De més de cent mil insurgents en van sobreviure tan sols uns pocs milers, els quals van ser emprats pels romans per a guarnir, degudament crucificats, els vorals de la Via Àpia. Bé farien doncs, els dirigents d’Esquerra –als quals tant agrada tot això de la memòria històrica– de recordar el final d’Espàrtac i els seus, no sigui, que per haver oblidat l’objectiu inicial pel qual havien lluitaven i dedicar-se a la bona vida, acabin, també, crucificats –políticament, és clar– per tal de servir d’exemple per a les generacions futures.

Si alguna sensació transmet la situació política, tant la catalana com l’espanyola, després dels darrers esdeveniments, és la d’incertesa. Pel que fa a casa nostra, després que el primer tripartit s’estavellés contra les roques, els supervivents del naufragi han decidit d’emprendre una nova singladura. Aquest cop, però, no hi ha hagut estrèpit de trompetes ni voleiar de senyeres. L’objectiu, segons es desprèn del discurs d’investidura del nou capità, ja no és arribar a una Ítaca mítica, sinó que es tracta, tan sols, de surar. Cal, per damunt de tot, mantenir el nas fora de l’aigua. Si, per a Fidel Castro, resistir és vèncer, per als ex-revolucionaris de la transició que formen el nou tripartit, gestionar és sobreviure –evitant, però, que hi hagi massa moviment a coberta, que encara faríem sotsobrar la nau–. I, per damunt de tot, que tot sembli una bassa d’oli. Si l’actiu principal que pot oferir un govern ha de ser un fet tan elemental com és el de no barallar-se, més val que pleguem, però és exactament això el que tenim. De moment, se’n van sortint. Ara, ja en parlarem quan arribin les primeres envestides del govern central. Demanar aleshores silenci a Carod pot ser com demanar foc a un esquimal.

Pel que fa a la política espanyola, tenint, com té, l’alè del PP al clatell a les enquestes i el procés de pau penjant d’un fil, el govern de Zapatero no pot es permetre cap més frivolitat: Zapatero haurà de moderar l’efusivitat de les seves abraçades a Evo Morales, les exhibicions de mocadors palestins i les apelacions a la memòria històrica i al seu avi revolucionari. Amb tot, la reedició del tripartit –Carod inclòs– no deixa de ser, per a Zapatero un mal menor –d’aquí que hagi optat per fer de Ponç Pilat–. El problema gros per a Zapatero és haver-se jugat tota la legislatura a la sola carta de la pacificació del País Basc. L’èxit o el fracàs del procés serà, per tant, allò que marcarà el balanç del seu mandat. Si se’n surt, Zapatero tindrà la reelecció assegurada i la reedició del tripartit haurà estat, només, una anècdota. Però si ETA decideix de posar fi a la treva, el més probable és que ja no li vingui d’aquí. El balanç de la seva acció de govern haurà estat un procés de pau frustrat i un nou Estatut que haurà acabat no convencent ni els uns ni els altres. En el vessant econòmic, la seva teoria dels campeones nacionales també se n’ha anat en orri, per obra i gràcia dels alemanys. Pel que fa a la política exterior, retirar les tropes de l’Iraq, per més que fos aplaudida al seu dia, no dóna, ni de bon tros, per a una reelecció i la famosa Aliança de les Civilitzacions, no passa, de moment, de ser un brindis al sol, ben farcit, això sí, de retòrica progressista i antiamericana. El pitjor per a Zapatero, però, és la sensació que transmet, a hores d’ara, d’haver perdut la iniciativa, després d’haver afrontat el procés de pau amb un excés de frivolitat d’arrel kumbaià. Potser guarda un conill amagat al barret, però més aviat sembla com si se li hagués apagat, tot d’una, la vareta, i no acabés de trobar-la manera de tornar-la a encendre.

Davant de tanta incertesa i amb núvols de tempesta a l’horitzó, s’entén, doncs, que la voluntat del nou govern tripartit sigui la de passar al més desapercebuts possible. Tal com pinta el panorama, com menys se’ls senti a la Villa y Corte, millor. La pega és que, en pocs mesos, alguns hauran passat, de voler tenir un Estat dins l’Estat, a dependre del tot del que ETA digui i faci. Coses de la política.

Si des l’estratègia d’Esquerra es farcida d’incongruències, l’aposta feta pel PSC presenta tota mena d’avantatges. Si ho plantegem des del punt de vista del PSC, veurem que totes les altres opcions eren francament dolentes. El PSC només tenia tres opcions: reeditar el tripartit, beneir la sociovergència, o bé permetre un govern de Convergència en solitari, i condicionar-lo des de l’oposició. La segona opció, fer un govern de coalició amb Convergència era molt dolenta, perquè donava tot l’avantatge a Artur Mas: ell en seria el president i seria qui faria les entrevistes amb Zapatero i, a més, CiU es beneficiaria de l’acció del seu grup parlamentari a Madrid per a capitalitzar el desenvolupament de l’Estatut en solitari. D’altra banda, per als votants socialistes, votar PSC perdria tot l’interès, atès que votar PSC només serviria per donar la presidència a CiU. El PSC hauria deixat de ser alternativa de govern. Per acabar-ho d’adobar, la irrupció de Ciutadans al Parlament complicava encara més el panorama: la pressió descatalanitzadora de ciutadans toparia amb l’oposició, al govern, de Convergència, mentre que el PSC, lligat de peus i mans, hauria quedat atrapat entre dos focs. Aquesta situació hauria beneficiat, de retruc, Esquerra, que s’hauria erigit en principal força de l’oposició –tenint en compte aquest fet, resulta incomprensible l’aposta feta per Esquerra, si no és que aquesta era l’única manera d’assegurar-se uns càrrecs i evitar una crisi interna, sense haver de donar suport a Convergència i Unió–.

Pel que fa a la segona opció, que el PSC donés suport un govern de Convergència en solitari, els era també molt dolenta. Perdre el govern hauria accentuat el fracàs del tripartit i el fracàs personal de Montilla, que hauria hagut de dimitir, cosa que els podia passar factura també a les municipals. El pitjor seria que la seva tasca, hauria estat la de condicionar Artur Mas, a fi de limitar el desenvolupament estatutari. A canvi, haurien de restar callats, cosa que els hauria deixat sense marge de maniobra. Amb Esquerra burxant per un costat, demanant més traspassos i l’impuls del català, i PP i Ciutadans burxant per l’altre costat i, encara, amb Iniciativa fent oposició, pel vessant ecologista i d’esquerres, el PSC hauria quedat atrapat en un entrepà i s’hauria quedat sense espai propi.

La jugada del PSC

Davant d’aquestes dues opcions tan dolentes, la reedició del tripartit, tal com s’ha fet, amb la submissió absoluta d’Esquerra al seu discurs, no presenta sinó avantatges. D’entrada, el PSC tindrà el control absolut dels mitjans de comunicació –el que hem vist fins ara és un joc de criatures, en comparació amb el que vindrà–, cosa que els permetrà de preparar les municipals amb tranquil·litat. Podem donar per segur, a més, que el nou tripartit tindrà una projecció a tots els ajuntaments i diputacions on sigui possible –els anteriors acords municipals van ser fets abans del primer tripartit i, per tant, no reflectien la nova situació política– amb l'objectiu de desallotjar Convergència de tota institució. També podran posar totes les institucions de Catalunya al servei de Zapatero, que arrasarà a Catalunya a les eleccions generals, que es veuran reduïdes a un PSOE o PP; i també permetrà de consolidar Montilla, que podrà capitalitzar les inversions en infrastructures i el desenvolupament minso de l’Estatut que se’n faci. D’altra banda, a diferència de les altres dues opcions, la presència de Ciutadans al Parlament permetrà a Montilla d’ocupar l’espai central i dotar-se d’una credibilitat catalanista que d’altra manera no hauria tingut mai –l’escena d’un Montilla plantant cara a Ciutadans amb l’aplaudiment laudatori d’Esquerra, és només un aperitiu del que veurem al llarg de la legislatura–. Amb PP i Ciutadans pressionant per un cantó, i Convergència per l’altre, el PSC podrà ocupar amb tota tranquil·litat, l’espai central, a costa de CiU –prendre vots a Convergència és, de fet, l’argamassa que mantindrà unit el nou tripartit, unió patiria només si aquesta estratègia resultés fallida–. L'ocupació de l'espai central, juntament amb el desallotjament de Convergència de tot arreu on sigui possible són els dos grans eixos en què es basarà el nou tripartit per a assegurar-se la permanència en el poder.

La jugada del PSOE

Mirem’ho ara des del punt de vista del PSOE. En aquesta qüestió, el paper de Zapatero ha estat el de Ponç Pilat. Un acord amb Convergència li hauria permès, d’ocupar l’espai polític central amb més facilitat, després de dos anys d’excés de retòrica progressista, però això hauria estat a costa del suïcidi del PSC. D’altra banda, en el fons hi ha latent tota la qüestió estatutària: davant la impossibilitat d’acostar posicions, el pacte famós de la Moncloa, va deixar pendent tota la qüestió del finançament pendent d’una negociació bilateral que haurà de tenir lloc d’aquí dos anys, després de les properes eleccions generals. Si el tripartit no hagués obtingut majoria, i el PSOE tampoc no tragués majoria absoluta a Madrid, Artur Mas tindria tot l’avantatge per a endur-se’n l’aigua al seu molí, però això hauria estat, sobretot, a costa de les comunitats governades pels socialistes, i amb les garrofes no s’hi juga. És a dir, allò que a curt termini podria representar un avantatge al PSOE, a la llarga, li podria acabar costant molt car.

D’altra banda, cal no perdre de vista que, amb el front basc al roig viu, a Zapatero, li convé, per damunt de tot, de tenir el front català tranquil. En aquest sentit, és possible que al PSOE hagin calculat que l’opció de Montilla els ofereix moltes més garanties –comptant, no cal dir-ho, que Esquerra dugui el morrió ben posat– que l’opció de Mas, atès que tot govern de CiU comptarà sempre amb la pressió implacable d’Esquerra –que això de carregar CiU ho han sabut sempre fer molt bé– per a aconseguir traspassos, com per exemple, el de l’aeroport d’El Prat. Tal com s’han desenvolupat els fets que duen a la formació del nou govern, sembla que és per aquí, per on van els trets. Finalment, l’altra qüestió és el possible desgast que la reedició del tripartit els pugui causar a la resta de l’Estat. En aquest sentit, cal tenir en compte que Zapatero s’ha jugat la legislatura a la sola carta del procés de pau. Si el procés de pau fracassa i ETA reemprèn els atemptats, el més probable és això li costi les eleccions a Zapetero. En aquest escenari, la reedició tripartit haurà estat només una anècdota. Contràriament, si Zapatero aconsegueix algun avenç significatiu d’aquí a les generals, tindrà la reelecció garantida i la reedició del tripartit haurà estat un fet irrellevant.

Una tercera possibilitat, és que el procés de pau no tiri endavant ni endarrere, sinó que quedi encallat. Aquesta és, si fa o no fa, la situació actual. En aquest escenari, Zapatero haurà de menester el suport de Convergència per a contrarestar la pressió del PP. El problema per a Convergència, però, és que, trobant-se, de nou, a l’oposició i sense l’Estatut pel mig, necessitarà, més que mai, de fer treballar el seu grup parlamentari a Madrid i arribar a acords amb el PSOE per poder a mantenir el seu espai polític i la presència mediàtica, amb l’agreujant, per a Convergència, que pot ser necessària políticament, però en canvi, no és imprescindible aritmèticament. Mentre aquesta situació no variï i Esquerra continuï tenint un pes important a les Corts Generals –cosa que, d’altra banda és més probable que s’esdevingui amb la reedició del tripartit que no si Esquerra hagués passat a l’oposició– serà el PSOE qui tindrà les millors cartes.

Els riscos

De totes maneres, la situació no és exempta de riscos: tal com ha anat la cosa, queda clar que el pacte estava pre-cuinat abans de les eleccions, però el PSC no esperava fer tan mal paper i que Esquerra perdés només dos escons. Sospito que el càlcul del duet Montilla-Puigcercós era que un segon fracàs d'Artur Mas obriria una crisi successòria a Convergència i Unió. Un cop desallotjada Convergència de tot arreu després de les municipals, seria relativament senzill per al PSC-PSOE de fer un canvi d'aliances que passarien per substituir Esquerra i Iniciativa per Convergència a la Generalitat, lliurant-los la conselleria en cap i la meitat de les conselleries; a canvi Duran i Lleida esdevindria ministre a Madrid. Aquesta operació comptaria, sens dubte, amb la complicitat de Duran i Lleida, que hauria esdevingut el dirigent amb més projecció política de la coalició. Aquest escenari fagocitaria Convergència, ja que els diputats de CiU haurien servit per a consolidar Montilla en el poder. Per Puigcercós, aquest seria també un bon escenari, ja que, malgrat tornar a l'oposició, això li permetria de desempallegar-se de Carod i tindria moltes facilitats per a ocupar l'espai que hauria deixat una Convergència supeditada al PSC. Malgrat les aparences, el perfil psicològic de Puigcercós és de dreta pura i dura; Puigcercós té mentalitat de cacic de poble i la seva única obsessió és substituir Convergència.

Aquest plantejament, però no té en compte que, de la mateixa manera que l'Estatut va fer saltar pels aires la previsió anterior, aquest cop també poden topar amb tota mena d'imprevistos, com per exemple, l'arribada d'una crisi econòmica d'aquí un o dos anys o, que després de les generals, el suport de Convergència sigui imprescindible per a Zapatero. D'entrada ja els han fallat un parell de coses: d'una banda, l'amplia victòria de Convergència li permetrà a Mas de continuar una legislatura més i tornar-se a presentar el 2010. De l'altra s'esperaven un millor resultat per al PSC i un pitjor resultat d'Esquerra; la correlació de forces obtinguda els ha forçat a incorporar Carod al govern, cosa que li otorgarà un protagonisme polític rellevant. Les tensions que puguin derivar-se de la rivalitat entre Carod i Puigcercós poden acabar desestabilitzant tot el govern, com ja ha passat amb l'anterior tripartit, que va saltar pels aires per la voluntat de Puigcercós d'arrossegar Esquerra cap al "no" a l'Estatut per, d'aquesta manera, desgastar Carod. Carod, però, se n'ha pogut sortir, de moment, amb la qual cosa Puigercós haurà de maquinar-ne una altra de les seves.

El futur, en mans d’ETA

Per a Convergència, la situació actual és la pitjor de les possibles i li planteja molts inconvenients de cara al futur. Per a la política catalana, en conjunt, és també la pitjor, per moltes raons. Deixant de banda el fet que pugui consolidar un discurs desnacionalitzador, com le del PSC, presenta, d’entrada, dos inconvenients greus: d’una banda, és la pitjor per al desenvolupament de l’Estatut; de l’altra deixa la política catalana totalment sotmesa a l’espanyola –un mèrit que cal atribuir a l’acció abnegada dels autoanomenats independentistes d’Esquerra– i, en concret, al desenllaç del procés de pau. Si, de resultes d’un fracàs en aquest terreny, Zapatero s’enfonsa i el PP retorna el poder, el més probable és que el tripartit s’enquisti a Catalunya per molts anys. Si per, contra, Zapatero se’n surt i Convergència esdevé imprescindible per a governar després de les generals, el tripartit pot veure’s enfrontat a un procés de desestabilització progressiu. El futur de la política catalana, és en aquests moments, a les mans d’ETA.

Malgrat que pugui semblar surrealista que el nou govern el formin, precisament, aquells que, de resultes de les seves picabaralles, ens han fet anar a les urnes fora d’hores, la reedició del tripartit té la seva lògica si ho plantegem des del punt de vista de l’interès partidista. Si, sense fer-s’ho dir dues vegades, Esquerra ha corregut, delerosa, a llençar-se als braços de Montilla és, en bona mesura i com ja vaig escriure abans de les eleccions, conseqüència de la decisió adoptada durant el referèndum del passat 18 de juny. En aquell referèndum, Esquerra va tenir l’estranya pensada d’entaforar-se a la trinxera del Partit Popular i demanar el rebuig del text aprovat a les Corts, cosa que la situava a les antípodes de Convergència. De resultes d’aquella decisió, difícilment hauria pogut Esquerra capitalitzar-ne el seu desenvolupament si entrava formar part d’un govern nacionalista: qui se n’hauria endut la medalla hauria estat, sens dubte, Artur Mas, pel fet de ser ell qui més s’hi ha compromès, assumint en solitari el desgast del pacte de la Moncloa amb Zapatero. Per a Esquerra en canvi, l’èxit derivat del seu desenvolupament hauria quedat neutralitzat per la seva oposició anterior al text. Com més gran fos aquest èxit, més gran seria, també, la contradicció.

Contràriament, la reedició del tripartit els és molt més còmoda, ja que, en aquest assumpte, el PSC tampoc no pot oferir un currículum gaire brillant, que diguem. Si bé els socialistes van defensar l’aprovació del text al referèndum, ho van fer després d’haver mirat de retallar-lo tant com els ha estat possible. Cal recordar, a més, que en la poda intensiva a què va ser sotmès el projecte inicial, Montilla hi va jugar un paper destacat. Durant la tramitació al Parlament, Montilla ja va procurar, per encàrrec de Zapatero, de passar-hi les tisores per tal que en sortís un text que els seus companys del PSOE poguessin pair sense que se’ls tallés la digestió. Si Montilla no se’n va sortir, va ser perquè va topar amb l’oposició de Convergència, d’una banda, i de Maragall, de l’altra, amb la qual cosa, al PSOE –d’aquí que a Maragall l’hagin fet passar per la guillotina– van haver de recórrer al bicarbonat. Tot i el seu fracàs inicial, Montilla va afanyar-se a proclamar que el seu partit faria –aquest cop amb èxit– al Congrés allò que no havia pogut fer al Parlament: passar-hi el ribot. Vistos, doncs, els antecedents d’uns i altres, no sembla estrany que Carod i Puigcercós hagin calculat que els serà molt més fàcil de rendibilitzar políticament el desenvolupament de l’Estatut anant del bracet dels socialistes, que si ho haguessin fet de de la mà dels convergents. I si els resultats acaben essent migrats, sempre els quedarà el recurs de carregar-li els neulers a Artur Mas i al pacte, fet a la Moncloa, amb Zapatero.

Com deia al començament, estem parlant sempre d’un càlcul merament partidista, perquè ja ens podem imaginar quin serà el paper que jugarà Montilla en aquesta qüestió: no fer res que pugui incomodar el seu superior. Si Zapatero ha acceptat, finalment, la cabriola del PSC, haurà estat amb el benentès que això no li comprometi la continuïtat a la Moncloa. En aquest sentit, posar un membre de l’executiva federal del PSOE, com n’és Montilla, a desenvolupar l’Estatut, pot ser com posar la guineu a vigilar les gallines. I si, al final, acaba esvalotant-se el galliner, la solució serà expeditiva. Però si tot funciona d’acord amb el pla traçat, al PSOE la jugada li haurà sortit rodona.

Però en la decisió de reeditar el tripartit pot haver pesat també la voluntat de condemnar Artur Mas, per segon cop, a les tenebres de l’oposició. Tant Carod com Puigcercós deuen haver pensat que la seva acció de govern lluïrà molt més si compten al seu costat amb la grisor de Montilla. D’altra banda, tant Esquerra com PSC miraran d’ocupar l’espai polític central que tradicionalment ha ocupat Convergència i Unió, cosa que els obriria la porta d’una tercera legislatura de govern. Passa, però, que, en prendre aquesta decisió, tant els uns com els altres no han parat compte que, en un sistema democràtic, els polítics actuen –o, si més no, haurien de fer-ho– en representació dels seus votants. Amb la decisió d’enviar Artur Mas a les catacumbes, hi hauran enviat, també, un milió de votants, que veuen com, malgrat haver guanyat la seva opció a les urnes, la seva veu restarà exclosa de les institucions de govern. D’aquí la sensació de més d’un que li han pispat la cartera. Sensació que és compartida, d’altra banda, per molts votants d’Esquerra i, fins i tot, del PSC, per als quals l’opció triada era la menys desitjada de totes i que, tal com han anat les coses, s’ensumen que tot plegat ja s’ho havien pastat i cuinat abans de les eleccions i que aquí algú ha volgut fer el viu a costa seva.

Malament rai si la reedició del tripartit ha estat fruit d’una decisió precipitada, presa a corre-cuita per la necessitat de supervivència dels seus integrants. Malament rai, també, si ha estat el resultat d’un procés de reflexió, perquè aquesta reflexió no haurà estat feta després, sinó abans de les eleccions i a esquenes dels votants. Si ho han fet així, d’amagatotis, deu ser perquè pensaven que potser no hi estarien gaire d’acord. O no? Lleig, tot plegat. El més fomut, però, és que no s’hagin pres, ni tan sols, la molèstia de dissimular. Fa estrany haver de recordar, a aquestes alçades, que els vots no són per a fer-ne el que als polítics els surt dels nassos, per més que siguin d’esquerres i duguin per galons, a la casaca, tots els ismes haguts i per haver.

Es veia venir que hi hauria ganivetades. Aquest cop, però, més que el ganivet, PSC i Esquerra han empunyat la destral. Enduts per la pruïja de fer-li tastar el ferro a Artur Mas, no han parat compte que el cop ha anat també contra bona part dels seus propis votants, la majoria dels quals es decantava clarament per un pacte amb Convergència. Si s’hagués vist, després d’un procés negociador de durada raonable, que un acord amb Convergència no era possible, llavors hauria estat més fàcil d’acceptar, com a solució de compromís, un nou tripartit. Aprofitant, però, que l’amo del local era de viatge a l’estranger, els cuiners del nou tripartit han servit un plat pre-cuinat, tret a corre-cuita del congelador. La pruïja d’enviar Artur Mas a les tenebres de l’oposició pot haver provocat més d’una indigestió.

La justificació que el president no l’escullen els votants, sinó el Parlament, no ajudarà, tampoc, a pair-ho. Si el nostre fos un sistema democràtic com cal i no la partitocràcia actual, els diputats actuarien en representació dels votants i no dels aparells dels partits, com passa, per desgràcia, a casa nostra. De cop i volta i sense proposar-s’ho, l’esquerra ha aixecat les faldilles del sistema i l’ha deixat amb les vergonyes a l’aire: no havent-se constituït, encara, el Parlament –ni tan sols no han estat publicats els resultats oficials–, ja hem pogut veure José Montilla passejant per Palau com si fos casa seva, acompanyat de Maragall, que li ensenyava, amatent, el piset. Tots dos dónen per fet que els nous diputats –que encara no han dit ni ase ni bèstia– acataran com un sol home, a la soviètica, les decisions dels aparells dels partits, que per això són ells i no els votants, els qui els han col•locat a les llistes. En un sistema de circumscripcions petites i llistes obertes, en canvi i molt probablement, Montilla no seria investit president, perquè, a més d’un diputat, els seus votants li farien la pell. Després, és clar, es lamentaran tots, hipòcritament, per l’elevada abstenció, però, si us plau, que no ens facin passar bou per bèstia grossa: José Montilla haurà guanyat a cop de despatx allò que no ha estat capaç de guanyar a les urnes.

Si des d’una òptica independentista, posar de president un membre de ple dret de l’executiva del PSOE ja fa de mal pair –renunciarà Montilla, per cert, al càrrec?–, l’entrada de darrera hora de Carod al govern, en qualitat de segon de bord, deu haver provocat autèntics mals d’estómac entre els barons socialistes. L’anunci, fet pel mateix Carod, per la via dels fets –no fos cas que una rebrincada de darrera hora l’en descavalqués–, ha inflamat una úlcera que estava somorta. No és estrany, doncs, que ensumant-se el que podia passar, Zapatero decidís de fer-se fonedís: calia allunyar-se, per si de cas, de l’escena del crim. Ben diferent, en canvi, deu haver estat la reacció a la seu central del PP, on deuen haver rebut la notícia com si hagués marcat el Real Madrid, de penal i al darrer minut. Després de la travessa del desert dels darrers mesos, els dirigents populars veuen renéixer, per fi, l’esperança d’un retorn a la terra promesa.

En aquestes condicions, la consigna del nou govern serà la de muts i a la gàbia. Que li pot haver dit, Zapatero a Montilla en l’entrevista que han mantingut aquesta setmana? Molt probablement, que ningú no piuli, com a mínim, fins després de les properes eleccions generals, que ell també s’hi juga les garrofes. Si bé Zapatero podia assumir la reedició d’un tripartit descafeïnat, amb Montilla de President i amb Puigcercós encapçalant els consellers d’Esquerra, l’entrada de Carod com a número dos del govern li pot haver trencat tots els esquemes. Si els socialistes volien transmetre la imatge que, amb Montilla al capdavant, la cosa ara seria diferent, posar-hi en Carod de número dos era l’últim que els convenia de fer. El pla cuinat entre Montilla i Puigcercós, ja abans de les eleccions, preveia la retirada de Carod a un segon pla, essent el mateix Puigcercós qui assumiria, progressivament, les regnes d’Esquerra, però la posició de debilitat en què ha quedat Montilla, que ha obtingut un dels pitjors resultats que se li recorden al PSC, juntament amb el manteniment relatiu d’Esquerra, ho han impedit. La maniobra oportuna d’Artur Mas, oferint-li la conselleria en cap a Carod, la reunió posterior d’alt voltatge entre Carod i Puigcercós i les presses del PSC, per tal d’evitar les pressions del PSOE, han fet la resta. Conscient de precarietat de la seva situació, Carod s’ha afanyat a proclamar la bona nova als quatre vents, no fos cas que algú encara s’hi repensés. Amb aquesta maniobra, Carod, no només haurà aconseguit de salvar, de moment, la pell, sinó que s’assegura també una quota important de protagonisme mediàtic per a la propera legislatura. A Puigcercós i a Montilla se’ls ha girat feina.

Després del seu fracàs a les urnes, l’accés a la presidència, mitjançant la reedició del tripartit, era l’única oportunitat de Montilla de sobreviure políticament. Qualsevol altra opció hauria estat rebuda pels maragallistes com el senyal enviat pels déus per a fer-ne xixina, tant d’ell com de l’aparell del carrer Nicaragua. Pel que fa a Carod, el pacte amb Convergència comptava amb el rebuig frontal del sector encapçalat per Puigcercós, però el pas d’Esquerra a l’oposició, després d’haver perdut més de cent mil vots, li hauria permès, també, a aquest darrer, de passar la piconadora. L’exclusió d’un nou govern tripartit comportava, finalment, la mort política de Carod per esllanguiment. Entrar-hi de número dos era, doncs, l’única possibilitat que li restava de romandre en primer pla. La política catalana haurà esdevingut, més que mai, una qüestió de pura supervivència.