L’enterramorts o el mite de l’eterna joventut

Al nostre protagonista se li havia girat feina. Ja ho tenia assumit, que cada cop que arribava el fred, hi havia més feina. Però allò no era normal. –Massa anys seguits de bonança! –remugà, entre dents, mentre retirava una llitera. El seu ocupant –el darrer en entrar– encara no havia tingut temps de refredar-se. L’havien avisat que es tractava d’algú important. Va alçar una mica el llençol que el cobria. En veure-li el rostre, va esbossar un somriure. Tenia un posat estrany, com de sorpresa. Les celles arquejades fent punxa, formant gairebé un triangle, en una mena de rictus morti, com si el traspàs l’hagués agafat del tot desprevingut. –Un altre que creia haver trobat l’elixir de l’eterna joventut i que es pensava que aquestes coses no eren per a ell! –reflexionava. En llegir-li l’etiqueta, però, va arrufar el nas. El calaix de la “Z” era de dalt de tot–. Sort que amb aquesta inicial no n’hi havia gaires!

Per aquella sala havien desfilat –és un dir– personatges importants, des de presidents de la Generalitat –al calaix de la “M” s’hi havien estatjat un parell– fins a regidors, passant per alcaldes i consellers. Havia heretat l’ofici del seu pare, i aquest, del seu avi. Feia anys que s’hi dedicava i ho tenia tot ben organitzat. La sala era neta i endreçada i constantment en comprovava la temperatura. A la paret, els calaixos s’arrengleraven ordenats per lletres. La fila de baix començava amb la “A” i la rengla de dalt de tot s’acabava amb la “Z”. Els estadants duien tots la seva etiqueta ben posada al dit gros del peu, amb el nom corresponent. Una errada en el lliurament i les conseqüències podien ser funestes.

El seu era un ofici antic, molt antic. Dels més antics que existeixen. Amb una amiga seva, d’un altre ofici també molt antic, de vegades feien broma sobre quin dels dos era més antic, si el d’ell o bé el d’ella. –És el meu, Pepet –li deia ella. Encara que el seu nom de debò era un altre, tots dos havien convigut d’anomenar-lo així, perquè en aquest país les parets són molt primes–. Que no ho veus que abans de venir a tu, primer em vénen a veure a mi? –Argument al qual ell no sabia què respondre i acabaven tots dos rient.

El contacte permanent amb els morts li feien agafar-se el món dels vius amb una certa distància. Quan veia comparèixer la gent important per televisió, amb aquell brogit i espeternegar de flaixos i tot l’enjòlit que porten les coses aparentment importants, no podia estar-se d’esbossar un somriure. El seu món era un altre i en aquelles parets on, fos hivern o estiu, la temperatura sempre era la mateixa, el temps semblava transcórrer d’una altra manera.

Bo i remenant aquells calaixos, s’havia  passat hores senceres reflexionant sobre la mort. Pensava que les èpoques de crisi econòmica eren com la mort. Per als antics la mort era tan sols una transformació, una renovació. Deixaves la vella carcassa inservible i renaixes amb una forma nova. Com les serps, que muden de pell, en un cicle que es repeteix una vegada i una altra. Fins que un bon dia, l’emperador romà Constantí va fer del cristianisme la religió de l’Imperi –en una de les operacions d’Estat més memorables de tots els temps– i el cicle sens fi de reencarnacions que ens encadenava quedava abolit per sempre, enviant-nos a tots, d’una puntada de peu, de pet cap al Judici Final. Des d’aleshores, el temps ja només podia transcórrer cap endavant i els anys van deixar de comptar-se per regnats. És així com l’any vintè del regnat de l’emperador Tiberi va passar a ser l’any 33 de la nostra era.

D’aquí deu venir –rumiava– la tendència d’enganyar-nos i creure en el creixement perpetu. I així ha estat els darrers cinquanta anys, en què crèiem haver trobat l’elixir de l’eterna joventut. N’hi havia prou de passar per cal cirurgià perquè et deixessin la façana ben nova. La vida s’allargassava i la gent es moria menys que abans. –El problema dels vells és que n’hi ha massa –li havia dit una vegada el seu pare– i, quan d’una cosa n’hi ha massa, perd tot el valor. I no és capitalisme, és llei de vida –li deia, sorneguer. I ell pensava que el seu pare tenia tota la raó del món. Quan n’hi havia pocs, seien els primers a la vora del foc. La llar de foc era com l’altar de la casa, on l’ancià oficiava de sacerdot i contava històries. Però ara les pampallugues de la pantalla del televisor havien substituït les flames vacil·lants. Per oficiants hi teníem polítics, presentadors i gent del món de la faràndula i els vells contes de la vora del foc havien estat substituïts per d’altres de nous.

El cas és que n’havíem fet de la joventut un mite i de la mort una nosa enutjosa. El creixement econòmic havia esdevingut una doctrina sagrada i l'Estat, una mamella que rajava sens fi, disposada sempre a satisfer els nostres desitjos. La crisi, com la mort, era una cosa de la qual més valia no parlar-ne. Però com bé explica el mite –els mites tenen més  raó que un sant– tots els qui hàgim pres aquest beuratge un bon dia descobrim, amb horror, que l’eterna joventut era tan sols un miratge i que el creixement perpetu no existeix. Potser caldrà tornar a l’antiga doctrina bíblica –científicament contrastada, d’altra banda– de les vaques grasses i les vaques magres, ja que, per més visites a cal cirurgià o per més pegats que hi posem, el rellotge no s’atura mai i el temps transcorre, inexorable. La Vella Dama sempre ens acaba visitant i, per poc que badem, ens enxampa amb els pixats al ventre.

Enllestida la feina, l’home apaga el llum de la sala i tanca la porta. La tanca amb cura, mirant de no fer soroll. No vol trencar el repòs dels estadants que esperen, impassibles –el nou hoste de la “Z” inclòs–, el moment definitiu del lliurament.

*********

Nota de l’autor: de vegades –l’ego sol jugar males passades– he tingut la sensació que alguna “patum” de les que escriuen al diari –i que llegeixo amb assiduïtat– em llegeix. Vagi per ell el meu respecte i admiració, ja que en aquests temps de trasbals, escriure sobre política i no deixar-hi la pell té un mèrit extraordinari.

La fi de Robin Hood

Darrerament, Robin Hood no està de filis. I és que sembla que al Shèrif se li han acabat els quartos. El cas és que la darrera vegada que el recaptador va passar pel bosc de Sherwood, el cofre dels impostos venia gairebé buit. I amb aquella ja n’anaven tres de seguides. El primer cop, va pensar que el Shèrif havia tingut un mal dia. Sempre n’hi ha hagut, de males collites. Hi havia anys que la cosa anava francament bé i d’altres que no tant. I si els camps no produïen, la recapta del Shèrif se’n ressentia. Era llei de vida. Però tres anys seguits de tan dolents, això no havia passat mai. Fins ara havien passat amb els estalvis dels temps de bonança, però la darrera visita a l’amagatall on Robin i els seus guardaven el botí de campanya l’havia deixat estemordit. I els de la colla també començaven a estar neguitosos. Fins ara, havien confiat en ell cegament, convençuts que tenia allò que els infidels anomenaven “baraka”. Però, darrerament, adoptaven actituds un xic estranyes: l’altre dia mateix els havia enxampat fent rotllana, murmurant quelcom en veu baixa. En passar, li va semblar que més d’un el mirava de cua d’ull. Fins i tot, li havia fet l’efecte que canviaven de conversa. Potser tot era fruit de la casualitat i el fet que ara ja no li ponien totes com abans l’havia fet més desconfiat.

El cas és, però, que a Robin Hood se’l veia amoïnat i el seu estat d’ànim havia acabat per encomanar-se als seus companys. A la quadrilla ja no s’hi veia la companyonyia d’antany, aquelles ganes de platxèria i les riallades, a l’hora del repartiment, a costa del Shèrif, aquell avar cobdiciós i despietat que explotava els vilatans de la contrada –avui en diríem la classe treballadora– mentre que ells se’n sentien els seus benefactors.

Robin i els seus es vantaven d’haver inventat allò que avui en diríem les “polítiques socials d’esquerres” –de les quals Marx i Lenin eren tan sols uns vulgars imitadors– i que consistien, a grans trets, a buidar el cofre dels d’impostos i repartir-ne una part entre els vilatans –una mena de “renda mínima d’inserció”, per a entendre’ns– és a dir: la quantitat justa que calia per a tenir-los contents i agraïts, però que alhora els continuessin necessitant per a la següent mesada. D’aquesta manera, la quadrilla d’en Robin s’assegurava el suport incondicional dels més desafavorits per allò que avui en diríem “el sistema”. El Shèrif quedava com un explotador i ells, en canvi, passaven per ser els seus benefactors. I de passada, se’n quedaven una bona picossada, que per això s’ho havien suat, què caram! No tohom era tan espavilat!

No cal dir que les visites a les viles i llogarrets de la contrada eren tot un esdeveniment. Cada cop que venien els homes d’en Robin, els vilatans feien festa grossa. Quan arribaven, la quitxalla corria d’un cantó a l’altre, cridant: “Ja és aquí en Robin! ja és aquí en Robin!”. I homes i dones sortien tots a aclamar-los, complaguts. I per als de la quadrilla, allò era Festa Major. A la muntanya, només hi havia cabres –i algun cabirol– i allà, en canvi, eren el centre de totes les mirades. I si algun d’ells s’atansava més del compte a alguna jove –o a alguna de no tan jove, que en això dels gustos, n’hi ha per a tothom– el cap de casa mirava cap a un altre cantó, ben alliçonat per la mestressa. Tot plegat, eren tan sols uns dies i bé calia tenir-los contents, que vés a saber quan tornarien! I si podien assegurar-se alguna font d’ingressos complementària, doncs benvinguda fos, que aquells eren temps difícils i bé calia ser pràctics!

Ara, però, tot havia canviat i res ja no era com abans: resulta que els diners dels impostos del Shèrif no eren la bóta de Sant Ferriol –aquella que, miraculosament, raja sens fi–. A la vida real, però, els miracles no existeixen i, fins i tot les remeses del Shèrif duien data de caducitat. I sense remeses, tota la tramoia se’ls n’anava en orri. Les visites als pobles ja no sovintejaven com abans. I, sense el bàlsam dinerari d’en Robin, els vilatans podien ser presa fàcil de la temptació, en forma de suborn –les lleialtats sempre han estat volubles, què hi farem!–, d’aquell malànima del Shèrif –a qui encara li devia quedar algun dobler per a estovar voluntats– i trencar el seu silenci. Si tota aquella xarxa de complicitats, que amb tanta cura havien bastit durant els anys de bonança, es desfeia, Robin i els seus estaven perduts: als homes del Shèrif els seria ben fàcil d’enxampar-los.

Per acabar-ho d’adobar, als homes de la quadrilla les cabres no els acabaven de fer el pes. I Robin es temia que algun eixelebrat, empès per la necessitat, acabés fent una temeritat i posar-los tots en perill o –cosa pitjor– passar directament al bàndol del Shèrif. Una deserció dels seus homes podia ser la fi. Robin, però no tenia pas por de la mort. Si en tingués, no seria pas al bosc de Sherwood: estaria llaurant els camps i ajupint l’esquena com tothom. Allò que de debò temia en Robin era que, sense les seves visites i sense el benefici del repartiment, els vilatants acabessin per oblidar-lo. O, cosa pitjor, que acabessin tenint-lo per un malfactor –la gent sempre ha estat molt malpensada– que s’ho quedava tot per a ell.

Però el que en aquells moments de confusió espiritual més amoïnava en Robin, eren els rumors que corrien. Rumors que deien que ara els diners de la recapta se’ls enduien gairebé tots per mar, cap a terres alemanyes. I que si passava algun carregament pel bosc de Sherwood, era tan sols per a guardar les aparences. Segons aquestes fonts, per tal de rescabalar-se de les pèrdues considerables que els assalts continuats de la quadrilla d’en Robin li havien causat, el Shèrif havia hagut de demanar emprèstits a banquers estrangers. De la Lliga Hanseàtica –una gent comerciant d’origen alemany–, concretament, i que fins i tot s’havia hagut d’empenyorar el castell –avui en diríem hipotecar–, pensant que quan enxampés en Robin podria recuperar-ne, si més no, una part i pagar els deutes.

El cas és –sempre segons aquestes mateixes fonts– que ara els mercaders alemanys també passaven dificultats –pel que sembla, havien sorgit competidors de terres més llunyanes que els rebentaven els preus– i ara li reclamaven el deute. De primer, els havia pogut fet passar amb raons, però les seves reclamacions eren cada cop eren més insistents, fins al punt que havien arribat a dir-li que, si no pagava trinco-trinco allò què els devien li enviarien els Cavallers Teutons a prendre possessió del castell. Encara que malhumorat, al Shèrif no li havia quedat altre remei que cedir, finalment, davant les pretensions d’aquells senyors, que comptaven, a més, amb el suport del seu sobirà –poca broma!–. Així, doncs, tocava carregar les escasses monedes que encara podia aplegar –amb tantes exaccions la contrada havia quedat arruïnada–, encara que fos reduint la paga de consellers i criats(*) i esprement una mica més els pobres vilatans, als quals –no sé pas com s’ho maneguen– sempre acaba tocant el rebre, i enviar-les en galeres, envers terres alemanyes.

Si aquells rumors que circulaven eren certs, allò era la fi. Si els banquers alemanys s’enduien per mar els diners de la recapta ja podien portar ous a vendre, que d’on no n’hi ha no en pot rajar. Però Robin i els seus eren encara joves per a retirar-se. Reconvertir-se a la pirateria internacional tampoc era empresa que els resultés falaguera: la competència era ferotge i el coneixement del territori ja no jugava en favor seu, com a Sherwood, on tenien el terreny i els vilatans ben apamats. Comptat i debatut, no els quedava cap altre remei que anar tirant, mirant d’arreplegar el que poguessin dels cofres mig buits del Shèrif, bo i esperant que vinguessin temps millors. No cal dir que, de moment, més valia oblidar-se de practicar la beneficiència, que prou feina tenien de mirar per ells. En moments d’enjòlit com aquells, el que comptava era sortir-ne viu. Maleïdes circumstàncies, aquelles, que els havien fet passar de ser uns benefactors dels desvalguts –allò que els marxistes anomenen la classe obrera– a esdevenir uns vulgars lladregots, saquejadors de les arques públiques! Molt mal final, aquest, per a una pel•lícula de bons i dolents.

(*) En aquella època encara no existia, si més no, oficialment, el cos de funcionaris de l'Estat.

L'agonia

L’hora és greu. L’economia espanyola jeu, agonitzant, al llit de mort. Mr. Trichet, governador del Banc Central Europeu, li pren el pols i fa un gest significatiu amb el cap. Els presents, assenten, capcots. Tothom tem el pitjor. El doctor Trichet s’acosta a Zapatero i li murmura a cau d’orella: “els símptomes són d’enverinament”. Davant la mirada inquisidora de Zapatero, puntualitza: “arsènic immobiliari, concretament”. Zapatero s’arronsa d’espatlles, fent com qui no en sap res. Al seu costat, l’ex-vicepresident i ex-ministre d’Interior Rubalcaba –qui fins ara s’havia vantat de ser l’home més ben informat de tot l’Estat– al·lega, també, desconeixement. El governador del BCE, però, no està per brocs: l’anèmia perllongada i les erupcions a la pell deixen poc marge per al dubte.

Al voltant del moribund, que respira dificultosament, s’aplega la plana major de la política espanyola, afaiçonant una mena de retaule. Situat en primer terme, al cantó esquerre del llit, un Zapatero ullerós es lamenta que el malalt no hagi pogut aguantat una mica més. “Sis mesos, només em calien, per a sortir-ne il·lès!”, s’exclama. Tot i que feia temps que es veia que s’esllanguia, fins al darrer moment els seus confiaven en una revifalla de darrera hora. Al cantó dret, Rajoy, tampoc no fa bona cara –dir que no hi haurà rescat és una manera com una altra de dir que no hi ha esperança–. S’ensuma que serà ell a qui li tocarà d’oficiar-ne les exèquies –tot un paperot, val a dir– i tem la reacció del poble. Els espanyols, com a bons llatins, tenen un sentit molt accentuat del drama. I la sang es paga amb sang.

Als peus del pacient terminal, Duran i Lleida –el més sencer de tots tres– fa aquell posat d’ofici propi de­ qui ja ha vist passar molts cadàvers. En moments de trasbals com aquest, no haver de seure a primera fila al funeral té els seus avantatges: l’ira dels damnificats per la pèrdua acostuma a centrar-se en els de la bancada del davant. Al seu costat, un ministre de l’Església es disposa a donar els darrers auxilis, bo i exclamant-se que, mil cinc-cents anys més tard de la caigada de Roma, les hordes teutones –armades, aquest cop, fins les dents de crèdits denominats en euros– tornin a assolar l’Europa catòlica, sembrant la confusió al seu pas. Més enrere, s’agombolen presidents de comunitats autònomes i alcaldes dels principals ajuntaments. D’entre els més ateus, s’alça el que sembla una invocació a l’Altíssim. Algú, amb veu tremolosa, es demana qui pagarà a partir d’ara les festes del poble. No hi ha resposta. El silenci és espès. L’hora, tensa.

En un racó de l’estança, alguns directors de bancs i caixes d’estalvi fan rotllana, amb Botín i Fainé al bell mig i murmuren en veu baixa. Ningú no ho vol dir en veu alta –no és el moment, encara– però tothom té al pensament l’herència plena de deutes que deixarà el finat. Potser caldrà malvendre’s les joies i el patrimoni de la família, acumulats amb afany durant dècades. Mentalment, fan l’inventari: la Loteria de l’Estat, una institució tan emblemàtica que ha estat, fins ara –juntament amb els toros i la selecció espanyola de futbol– un dels tres grans símbols d’identitat d’Espanya. Seria tot un trasbals que caigués en mans foranes. A l’escandall, però, també s’hi troben els dos aeroports principals, Barcelona i Madrid. I sona, també, el nom d’alguna de les grans companyies elèctriques de l’Estat, una de les quals, precisament, va passar no fa gaire a mans italianes, barrant així el pas dels alemanys –Roma acudint en auxili de les províncies davant la pressió de les tribus bàrbares–, gosadia que els italians paguen, també, aquests dies amb sang. I, perquè no? alguna caixa d’estalvis, oferta als creditors estrangers a preu de saldo, talment verge vestal a punt per al sacrifici.

Tot plegat, mamelles que fins ara havien rajat en abundància i que, tot d’una, semblen haver-se estroncat. Una bona sotragada. I el sol pensament que alguna de les joies de la família vagi a parar a mans foranes provoca calfreds entre els presents. Fins ara, tothom havia respectat les regles no escrites dels tractes fets a l’escalf del poder. Serà capaç, l’invasor bàrbar, d’adaptar-se a les maneres refinades del món civilitzat? Hi ha mirades de cua d’ull envers l’altre cantó de la sala, on l’ambaixador alemany, que fa com qui no se n’adona, s’està tot sol esperant, pacientment, el desenllaç fatal. Ell tan sols obeeix ordres de Frau Merkel –qui darrerament tampoc no està per brocs, que diguem– i el protagonisme, de moment, cal deixar-lo per al que agonitza i als més propers. Ja arribarà, més endavant, l’hora d’actuar.

Quan, finalment, Zapatero transmet als presents les paraules de Trichet es fa un llarg i espès silenci, trencat només per la ranera del moribund i la cridòria somorta de la gernació indignada, congregada a la plaça, que es filtra, tènue, pels finestrons. Una tos nerviosa ressona per les parets de l’estança: si la mort no és natural, bé caldrà buscar un culpable. I la llista de sospitosos és ben llarga: lleis que donaven massa capacitat d’arbitri als ajuntaments en el planejament urbanístic. Ajuntaments que van aprofitar aquest poder per a crear una escassesa de sòl artificial, provocant l’encariment dels preus i, així, aconseguir de fer créixer –quantes festes majors s’han pagat d’aquesta manera!– la recapta de taxes municipals. Bancs i caixes que van triar el camí fàcil del crèdit hipotecari, assegurat per una legislació favorable, enfront dels riscos del crèdit a les empreses, sotmeses a la competència ferotge dels mercats. Polítics que van fer lleis que penalitzaven el lloguer, mentre aprovaven desgravacions fiscals que afavorien la compra. Propietaris de terrenys que hi veien una manera efectiva de fer uns guanys substanciosos sense haver d’ajupir l’esquena. Compradors que consideraven un bé bàsic, com és l’habitatge, com una inversió altament especulativa. O d’altres que hi trobaven una manera efectiva d’enterrar-hi dinerons “situats fora del circuit fiscal”. Diner negre com el carbó, per a entendre’ns. El qui més, va fer amb l’habitatge el compte de la lletera: compro avui per deu i ho venc demà per vint. I tot amb els diners del banc –és a dir, dels altres–, sense posar-hi ni cinc. Quina troballa! Com és que a la humanitat no se li havia acudit abans?

Tot plegat, massa possibles beneficiaris del crim, massa gent implicada. I, naturalment, a ningú no li agrada carregar amb els neulers d’altri. “Nosaltres només donàvem crèdit a qui ens ho demanava; era la nostra manera d’ajudar el poble; si els preus estaven inflats, és cosa dels polítics, que no van saber legislar com calia”, diran els uns. I els altres respondran que en una economia de mercat, no era la seva feina, d’intervenir-hi i que, amb l’euro, ja no manaven com ho havien fet abans”. Caldrà, per tant, buscar un boc expiatori –encara que Espanya sigui un estat oficialment laic, la tradició catòlica pesa–, capaç de representar amb versemblança l’encarnació del Maligne als ulls dels damnificats. A manca de jueus –foragitats fa unes quantes centúries, ves quina llàstima!– l’euro, el Banc Central Europeu o  –si s’hi posen bé– els americans són els qui, ara com ara, semblen tenir més números. Tot i que les culpes podrien recaure, també, sobre els alemanys. Tot dependrà de com es mostrin de generosos quan toqui passar comptes.

Els dos lladres

Conten les cròniques que una vegada els jueus de Jerusalem van voler fer president(*) un immigrant vingut de la Galilea... L’experiment, naturalment, va acabar malament. Sobre aquells fets s’han vessat rius de tinta i doctes eminències n’han fet interpretacions de tota mena. Modestament, hi aportaré el meu granet de sorra:

D’aquella època ens han arribat fins avui dos personatges obscurs, dels quals se sap ben poca cosa. Segons la crònica oficial dels fets, ens trobem davant de dos vulgars lladregots, l’únic mèrit dels quals per haver passat a la història és el d’haver compartit patíbul amb el protagonista principal del moment. Però i si no hagués estat així? Els personatges en qüestió, podrien haver jugat un paper cabdal en un seguit de fets que –vistos des d’una perspectiva actual– podríem qualificar, si més no, d’extraordinaris. Al meu parer, la cosa devia anar més o menys així:

Els personatges
 

Posem que, dels dos lladres, l’un era nascut en el si d’una bona família farisea, que havia fet patrimoni a base de saber estar sempre del cantó que més convé. I, pel fet de ser llavors una època de força fervor religiós, el van educar com a intern en un centre religiós de tendència ultraortodoxa. D’aquella època, recorden els seus companys que el vailet destacava pel seu caràcter traïdor. Vaja que, ja de ben jovenet, el nostre protagonista apuntava maneres...

Ja de gran i, com a bon fariseu, complia tots els preceptes de la llei mosaica i, perquè ningú pogués dubtar de la seva fe, parlava llatí amb un fort accent arameu. Això no li impedia, però, de fer tota mena de negocis amb els romans, habilitat que devia heretar, segurament, del pare. La seva especialitat era el sector de la construcció, que en aquella època donava sucosos dividends a tot aquell que pogués disposar de bona informació. Gràcies als nombrosos beneficis i a les seves excel•lents relacions amb el governador romà, el nostre lladre gaudia, per al seu solaç, d’una magnífica vil•la, situada en un paratge protegit de la costa nord de Judea.

Val a dir que en aquell temps s’hi construïa molt –tant, que si fos avui parlaríem d’una bombolla immobiliària–. Els romans estenien arreu de l’Imperi la seva xarxa de vies ràpides empedrades, amb quilòmetre zero a la capital, i les ciutats florien allà on abans tan sols hi havia llogarrets. Hippos, Cesarea Marítima o Cesarea de Felip, entre d’altres, eren llocs de gran creixement, on hom podia comprar-s’hi una casa i, d’aquesta manera, protegir els estalvis d’un dels pitjors vicis romans: la devaluació –els emperadors, els molt murris, tenien per costum de substituir part de l’or i de la plata per d’altres metalls menys nobles en les monedes que encunyaven– de la moneda. Com el lector perspicaç ja deu haver endevinat, tot aquell moviment generava molt de negoci, molta plusvàlua urbanística, aconseguida a cop de requalificació. Sestercis fàcils, fets sense haver d’ajupir l’esquena. N’hi havia prou amb encaixada de mans entre gent de paraula, si els contactes eren els adients. Una feina idònia per a tot un senyoret que, com el nostre protagonista, havia gaudit de sempre i per raons de família, de la proximitat al poder romà.

A diferència del primer, el segon lladre ens el podem imaginar de condició humil. Per això va trigar una mica més a reeixir en els seus afanys. Per començar, la seva educació era força limitada i, de ben jovenet va haver de posar-se a treballar en una taverna, cosa que el devia marcar profundament. Les llargues hores passades en aquell antre immund, servint legionaris que li venien amb exigències, mentre es divertien bevent i magrejant les dones, el dugué a covar un odi pregon contra l’invasor. Odi que devia esbravar participant en nombrosos aldarulls. Per fortuna, l’aparició recent d’una secta de nova creació, la dels zelotes, partidària de l’alliberament de Judea, comportaria una oportunitat d’or per a molts desclassats com ell que, per causa de llur condició humil, no tenien cabuda entre les selectes elits saducees i farisees, que eren les que tallaven el bacallà a la província.

A diferència dels fariseus, molt més fins, els zelotes eren coneguts per les seves assemblees esvalotades –segurament per causa de llur condició humil i educació migrada– i les seves accions matusseres, que més aviat beneficiaven els romans, més que no els perjudicaven. Amb alliberadors com aquells, a Roma podien respirar ben tranquils. Com que eren pocs i els romans eren molts i, al damunt, duien armes, els zelotes havien optat, de moment, per a satisfer les ganes de brega esbatussant-se entre ells i deixar la qüestió de fer fora els romans per a una millor ocasió. I és aquí on el nostre lladre va poder va poder posar en pràctica unes dots innates per a la conspiració. Després de molta brega i d’haver apunyalat(**) un parell d’aspirants a messies –que en aquell temps apareixien com els bolets a la tardor– el nostre protagonista va aconseguir, per fi, d’erigir-se en el líder màxim d’aquell grupuscle anti-romà. La seva ambició, però, no tenia límits...

El context
 

Arribats en aquest punt, cal aclarir que els romans, un cop feta la conquesta i pacificació del territori, havien condescendit, no pas de grat, sinó per conveniència, a permetre que els jueus governessin llurs assumptes particulars. Així, mentre ells es reservaven la recaptació d’impostos –causa de gran controvèrsia i de més d’una revolta– el control del trànsit portuari i les grans obres públiques, la gestió del Temple –la institució més emblemàtica per als jueus– era confiada a les elits locals. Per dir-ho en termes actuals, sota l’Imperi els jueus gaudien d’un cert autogovern.

A redós d’aquestes engrunes de poder, sorgiren les sectes o faccions –avui en diríem partits– també com els bolets a la tardor. Com deia abans, els zelotes –a banda d’amb ells mateixos– estaven fortament enemistats amb els romans, mentre que saduceus i fariseus eren més contemporitzadors. Però hi havia encara d’altres sectes, com la dels essenis i les seves subbranques –l’estudi de les quals podria resultat de gran interès per a alguns partits de l’esquerra actual–. D’aquestes, n’hi havia de ben estrafolàries, com la dels nazirites, que es deixaven els cabells llargs, a la manera dels hippies, i vestien d’arpillera –val a dir que la condició de nazirita sovint era només temporal, com el sarampió–. Fixeu-vos si n’eren d’estrafolaris, que n’hi havia que fins i tot eren vegetarians!

Els essenis, en general abominaven de la civilització i dels seus excessos i rebutjaven els plaers mundans que aquesta proporcionava. Persuadits que tot allò que la societat veia com signe a prosperitat els conduiria irremissiblement vers el desastre final –l’Apocalipsi–, que veien ben a prop, la seva obsessió era la puresa. Creien que la societat, sota la influència malèfica de Roma –els romans eren els ianquis del moment– s’havia corromput tota i només uns pocs escollits, els purs –és a dir, ells, naturalment–, en sortirien ben parats quan l’ira divina esclatés amb tota la seva fúria contra aquell món de perdició.

No costa gaire d’endevinar que, amb aquestes creences, els essenis fossin més aviat minoritaris. Per a compensar llur caràcter minoritari, tant zelotes, com essenis, com tot el que en penjava, eren també els més cridaners. Les dues grans famílies polítiques del moment eren, però, els saduceus i els fariseus, que eren els qui, de sempre, havien remenat les cireres, car controlaven el Sanedrí. El control del Temple –la institució més emblemàtica, com ja hem dit abans, per als jueus– corresponia, per tradició, als saduceus, que d’aquesta manera s’erigien en els defensors del judaisme oficial i les seves essències. Els fariseus, en canvi, s’havien especialitzat en el control del poder local –les sinagogues–, des d’on –a falta de ràdios, premsa subvencionada i Universitats– impartien doctrina. Els saduceus comptaven amb el suport de les classes més acomodades, les quals residien als voltats del Temple; els fariseus, en canvi tenien prèdica entre les capes urbanes més populars, que habitaven als ravals de Jerusalem. Doctrinaris de mena, els fariseus tenien necessitat de reglamentar-ho tot, fins i tot la vida privada dels jueus –si els deixaves fer, se’t podien ficaven fins i tot a la cuina o al dormitori de casa–. Això no els impedia, però, com ja he dit abans, de fer tractes amb els romans, les exigències dels quals atenien sempre amb somriure sol•lícit. Saduceus i fariseus s’esbatussaven dialècticament entre ells, sense, però, que mai arribessin a les mans. Hi havia, per tant, un cert equilibri, mantingut sota l’ull vigilant del prefecte romà.

La trama
 

No cal ser gaire perspicaç per a preveure que la irrupció dels zelotes comportaria la fi d’aquell fràgil ordre establert. I és aquí on s’esdevenen els fets extraordinaris de què parlava al començament. L’arribada a Jerusalem d’un immigrant vingut de la llunyana Galilea amb aspiracions de presidir els jueus va representar l’oportunitat d’or que els nostres dos protagonistes esperaven. Unint les seves forces a les de les noves sectes dels zelotes i dels essenis, els fariseus aconseguirien, per fi, el seu somni de foragitar els saduceus del Temple. Tota la província quedava, per fi, a les seves mans. Gràcies a la seva experiència dilatada en el negoci, el primer dels lladres –el nostre fariseu– s’encarregaria de gestionar els afers urbanístics de la província, sense cap altra limitació que la derivada de l’obediència deguda a l’Emperador, mentre que al nouvingut de la Galilea li reservarien els discursos a la plaça del Temple. Finalment, essenis i zelotes serien els encarregats de mantenir fidel la parròquia més irredempta.

D’entrada, l’operació comptà amb el beneplàcit de Roma, que sempre havia vist en els saduceus una nosa enutjosa, necessària per mantenir l’ordre en una província tan complicada, però una nosa, al capdavall. De primer, tot anà bé. Descavalcats del poder, els saduceus remugaven per les cantonades. Els sestercis continuaven rajant amb abundància, gràcies a la bona producció de les mines de l’Imperi, delerosos de ser invertits. No tot, però, eren flors i violes i, ben aviat, la cosa començà a tòrcer-se. Els discursos d’aquell nouvingut de la Galilea no acabaven de fer el pes als locals –els mercaders del Temple, estaven força esverats–. Per la seva banda, els zelotes no havien perdut l’afició per la brega i ni tampoc els essenis la seva per la cridòria. Tot plegat feia que el nou govern semblés un guirigall. “Falta de cultura de coalició”– deien, a tall d’excusa.

La cosa, però, s’agreujà quan les proclames anti-romanes dels zelotes començaren a arribar a les oïdes de l’emperador i els seus col•laboradors. A Roma, el Senat s’impacientà. Duent-se les mans al cap, alguns patricis proclamaven a les tribunes públiques que allò no es podia permetre de cap de les maneres. Si Roma consentia que aquells jueus galifardeus els faltessin el respecte, ben aviat ho faria qualsevol ciutadà de l’Imperi. Asseguraven que Roma havia estat massa condescendent amb els jueus i que allò calia tallar-ho de soca-rel. Calia que els magistrats actuessin.

Per acabar-ho d’adobar, els essenis foren encarregats de regular del trànsit. Persuadits que la femta de les mules contaminava, van obligar carros i carretes a circular a pas lent per les rodalies de Jerusalem. Per a justificar una norma tan impopular, argumentaven que, si els carros anaven més a poc a poc, a les mules no els caldria menjar tanta palla i, d’aquesta manera, contaminarien menys els camins amb llurs deposicions. Els més exaltats defensaven que calia prescindir del tot de les mules i empènyer els carros a peu. Per tal de donar exemple, a un dels líders de la secta se’l veia sovint pels volts del Temple, amb el sarró a l’esquena i empenyent el carro amb peus i mans.

Ja es veia que tot allò no podia acabar bé de cap de les maneres. I en aquestes, arribà la crisi. La producció d’or i plata a les mines començà a minvar. Els sestercis ja no rajaven com abans. Els preus de les cases ja no pujaven, car no hi havia diners per a comprar-les, amb la qual cosa molts constructors perderen el negoci. Arruïnats i sense perspectives, molts hagueren de desprendre’s dels esclaus –que així eren anomenats en aquella època els treballadors per compte d’altri portats de fora de l’Imperi– que ja no podien alimentar. La presència pels carrers de Jerusalem d’esclaus, vagant sense feina, esdevingué un problema i motiu d’aldarulls constants.

Mentre, a Roma, la cridòria ja era eixordadora. En certa manera, a l’Emperador allò ja li estava bé, perquè li permetia de dissimular una mica la crisi i que no es parlés tant de les retallades de privilegis als ciutadans, fetes per manca de pressupost. Tot, però, tenia un límit. Calia prendre mesures: de moment, més valia que tornessin a governar els saduceus –vigilats ben de prop, això sí, pel govenador romà– que eren els qui més experiència tenien a controlar aquell poble ingovernable, i fer executar de manera exemplar els culpables de tot aquell desgavell. Més endavant ja decidiria què fer-ne, dels jueus i el seu maleït Temple...

El desenllaç 
 

La sentència ja havia estat dictada i el final d’aquella experiència esdevingué un autèntic calvari. Els seus protagonistes resistiren fins al darrer moment i més enllà, amb tota mena de martingales, malgrat saber que la situació era del tot insostenible. El poble també els girà l’esquena. La sentència –culpables!– arribà, inexorable i, amb ella, l’execució. I allà me’ls tens, tots tres, sota el cel encapotat de la crisi. Capcot, sota un rètol que assenyala la seva condició d’expresident, el galileu fa estona que ha exhalat el darrer sospir. Els dos lladres, però, encara malden. Perdudes les plomes i amb les cames tallades, a poc a poc, es dessagnen. Males peces fins al darrer moment, encara tenen esma de llençar alguna escopinada a la gernació que contempla la seva fi. Ben aviat el seu nom serà tan sols un record vague d’una època d’allò més convulsa.

Epíleg 
 

Quan s’esdevingueren aquests fets, essenis i zelotes encara no havien pres consciència que era precisament aquella societat opulenta, a la qual no acabaven d’adaptar-se, la que permetia la seva existència com a facció política, que ells formaven part de tota aquella bromera i que serien dels primers a ser esbandits per les onades de la crisi. Els fariseus, en canvi, duien massa temps al poder com per a ser escombrats a les primeres de canvi. Ja trobarien la manera d’adaptar-se...

Nota de l'autor: Vull expressar el méu agraïment més sincer a tots aquells qui m'han ajudat, proveint-me d'inspiració, a escriure aquesta història. Evidentment, qualsevol semblança amb personatges o fets de l'actualitat és pura coincidència.

(*) De fet, en aquella època no hi havia presidents, sinó reis, però ja em perdonarà el lector la llicència històrica

(**) Molts zelotes duien amagat sota la túnica un punyal, o sica, que empraven en els seus assassinats rituals. D’aquí prové la paraula sicari, ja que era així com els anomenaven els romans